Fa 40 anys, l’abril de 1981 el pancaritat de Castellitx va quedar una mica devaluat segons la crònica d’aquesta revista a causa de dos factors: d’una part la supressió del certamen literari que donava certa categoria a la festa i d’altra el mal temps que va fer els dies anteriors i el mateix dimarts de Pasco. Va ploure tota la nit del dilluns i el dimarts va fer un dia amenaçador i el migdia va descarregar. Això va motivar que molta gent no quedàs a dinar a Castellitx i va dur a la supressió de la festa damunt s’era.

Aquesta fou la nostra primera crònica d’una festa que, aquest 2021 també us explicaríem si no fos perquè a causa de la pandèmia de la Covid-19, aquest acte cultural també s’ha hagut de suspendre.

En aquells anys vuitanta, les nostres cròniques explicaven amb fotografies d’en Jaume Balaguer, que la Festa de la Pau començaven amb les tradicionals carrosses. Algunes de les fotografies publicades a la nostra revista, es poden visualitzar a l’arxiu de l’Agrupació Fotogràfica d’Algaida, però a continuació en teniu un tast de les fotos que publicàrem ala revista, aquesta vegada en color, a veure si en coneixeu cap (clicau sobre les imatges per ampliar-les):

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

La festa de les carrosses, s’anà perdent i es deixà de fer entrat el segle XXI. El nostre Sord a la secció m’han dit que diuen afirmava a finals dels anys noranta que de cada any la festa de les carrosses, per raons que es desconeixen. Un grupet de joves d’un poc més de vint anys comentaven a Es sord l’any 1997 que “quan ells en feien, de carrosses, els premis eren pollastres, ensaïmades i botelles de xampany (qualque vegada era “vino gasificado”), i sempre hi havien de posar doblers dels seus per fer les carrosses” Això sí, les carrosses aconseguien reunir la gent a Plaça, i són molts, i de cada any més, els qui hi van a peu.

La tradició que no s’ha perdut és la festa damunt s’era a la Pau. En són una bona mostra les cròniques de 2016 i de 2017 o les nombroses fotos publicades al facebook d’es Saig.

Des de sempre ens hem fet ressò tant dels Premis Castellitx, publicant algunes de les gloses o narracions breus premiades o fent les cròniques de les nits algaidines de la Cultura, que es quan es lliuren els premis els darrers anys els dilluns de Pasqua.

També us hem explicat al llarg d’aquests 40 anys moltíssimes històries relacionades amb la història d’Algaida i de Castellitx, amb nombrosos articles de Pere Mulet com el de les primitives alqueries d’Algaida, en la que defensava la tesi del fet que en la Butlla d’Innocenci IV “Cura a nobis petitur” de 14 d’abril de 1248 on s’enumeren les esglésies existents a Mallorca hi figura Castellitx. El problema estava en la interpretació que es doni a l’expressió “S. Mariae et S. Petri de Montueri”, és a dir, si és una sola església o dues, Sta. Maria de Montuiri i Sant Pere de Castellitx. Ell sempre va considerar que es tractaven de dues esglésies.

Però també hi ha hagut altres articles divulgatius ben interessants amb autors com els següents exemples:

• «Notícies històriques de Castellitx i Algaida». Es Saig [Algaida: Obra Cultural Balear], núm. 18 (juny 1982). p. 7-22, de Ramon Rosselló Vaquer
• «Trasllat de la parròquia de Castellitx a Algaida». Es Saig [Algaida: Obra Cultural Balear], núm. 100 (abril 1989) per part de Mn. Antoni Gili (antic rector de la parròquia d’Algaida)
• Els dos capítols dedicats a les posessions Castellitx de la Pau i Castellitx d’en Barra d’Or que realitzà el nostre col·laborador Miquel Sastre Pujol, Fiolet i que donaren lloc a la publicació d’un llibre per part de l’Ajuntament d’Algaida l’any 2000 i que està disponible a l’ADMA.cat

Però una de les notícies que no ens hauria agradat d’haver de contar és la d’un robatori que du 40 anys sense resoldre. Aquesta foto de Joan Balaguer publicada al web de l’Agrupació Fotogràfica d’Algaida, és el darrer vestigi (conegut) que queda de la pica que hi havia a l’ermita de la Pau de Castellitx.

Aquesta mateixa foto també la publicàrem a la revista es Saig núm. 4 d’abril de 1981, per donar compte de la notícia del seu robatori la setmana del 16 al 22 de març, amb una certa probabilitat que fos robada el divendres 22. Fins i tot es va reunir una recompensa de 25.000 pessetes de l’època (res a veure amb els 150 euros que suposarien avui) per assegurar-ne el retorn, però encara no ha estat retornada.

En aquell editorial s’afirmava que:

Amb independència del valor arqueològic que sense cap dubte té aquesta pica, forma part de Castellitx i tots els algaidins estimam Castellitx i duim Castellitx ben endins del nostre cor; aquest robo ha estat una galtada a tots els algaidins. I demanam que es faci tot el possible per aconseguir la recuperació de la pica. Només la seva tornada al lloc que des de fa segles li correspon pot omplir els nostres desitjos.

Actualment al seu lloc hi ha un pica d’aigua beneïda, de pedra, feta i  donada al poble d’Algaida per Llorenç Jaume Caragol, l’any 2010.

Es Saig també informava que l’Ajuntament havia fet els tràmits perquè el conjunt de Castellitx fos declarat de manera oficial Monument històric-artístic nacional, i de fet té la consideració de BIC (Bé d’Interès Cultural). Ja es plantejava el problema del perill que suposa tenir peces de valor artístic en llocs retirats i que compten amb poca vigilància. I ens demanàvem si haurem de veure que s’enduen a museus les obres desmuntables i ens haurem de conformar de tenir unes còpies als llocs originaris. De fet, la llei permet als organismes competents retirar aquelles peces dels llocs que no oferesquin unes garanties de seguretat. Cal recordar també que l’ermita fou restaurada en un primer moment el 1987 i més tard dins els noranta, el retaule fou desmuntat, restaurat. Per això, també us explicàrem totes les obres de reforma de l’ermita i del retaule de Castellitx així com de la col·locació a l’església d’Algaida una vegada restaurat.

Esperam que mai es perdi la tradició de la tercera festa de pasqua a Castellitx i que algun dia ben proper puguin trobar i reincorporar la pica també al conjunt de l’ermita de la Pau. Molts d’algaidins no hem perdut encara l’esperança de recuperar la pica i la festa.