L’escriptora i periodista, Roser Amills i Bibiloni, nascuda a Algaida, però que viu des de fa anys a Barcelona, fou l’encarregada de pronunciar el pregó de les festes de Sant Honorat i Sant Antoni d’Algaida, Pina i Randa.
Al llarg de la seva carrera ha editat nombrosos llibres i ha obtingut diferents reconeixements a la seva carrera literària. El 1996 va escriure el primer llibre, Uno solo, por favor, poemari que va rebre el Primer Premi de la Universitat Menéndez Pelayo de Madrid en 1997. També ha estat reconeguda amb els premis La Llança de Sant Jordi d’Òmnium Cultural en 2011 i 2012. Va obtenir el Primer Premi de Poesia de la Universitat Politècnica de Madrid i el Premi de Narrativa Primers Jocs Florals de la Universitat de Barcelona en 1997. En 2014 va guanyar el premi Micròfon d’informadors APEI – PRTVI 2014 en la categoria d’Internet. Molt activa en les xarxes socials, col·labora amb nombrosos mitjans informatius, entre ells IB3.
L’acte del pregó va tenir lloc ahir dissabte, dia 11, a partir de les 19.30 hores, al casal Pere Capellà. L’acte fou retransmès en directe a través de Tioieta Ràdio i està disponible a través de www.titoieta.cat.
Roser Amills va explicar que s’havia emociona molt quan se li va demanar que enguany ella fes el pregó. Aprofitant l’any dedicat al Patrimoni del municipi, l’escriptora va voler parlar de les seves memòries, el seu “patrimoni personal” per tal que es coneguin com tantes altres històries i evitar els errors del passat. També va voler transmetre un missatge d’esperança i de futur. Parlà de les petites capses, la del capet i la del coret, plenes de records, vivències i memòria del seu poble natal.
Amills explicà que ella a Algaida vivia devora dos temples quan visitava ca els padrins: entre l’església i la biblioteca, on hi anava i sempre treia el màxim de llibres possibles. Digué que en va llegir molts i de petita ja li va dir al padrí Miquel que volia ser escriptora, però al seu padrí li feia gràcia. Recordà que el seu padrí Miquel juntament amb el seu cosí tenien el cine d’Algaida cap els anys cinquanta. De la seva padrina recordà que havia hagut de fugir de Felanitx on li havien cremat ca seva per ser xueta i que hagué d’abadonar aquell poble per venir a Algaida sense cap altra cosa que una agulla i que ahir la pregonera duia posada.
L’escriptora explicà amb amb valentia com la seva familia va haver de fugir quan era molt petita cap a Bilbao però que després només tornaren ella amb sa mare i el seu germà. Més tard son pare va tornar a viure a Algaida i va viure unes experiències de violència, fet que quan ho explicava va aprofitar per dir “hem avançat i no hem de fer cap pas enrere”. Aquestes experiències afirmà també formen part del seu patrimoni personal. na Roser afirmà que en el seu primer llibre Uno solo, por favor, poemari que va rebre el Primer Premi de la Universitat Menéndez Pelayo de Madrid en 1997, reflectia, en el fons, la història viscuda a ca seva.
Fruit de tot això decidí començar a treball a l’Hostal d’Algaida i a Can Guardiola per estalviar i poder partir a estudiar i fer feina a Barcelona, on començà com a correctora a la revistes del Grup Zeta i després a altres mitjans de comunicació. En el trànsit feu la reflexió de “si puc corregir allò que escriuen els altres, puc i vul ser jo qui ho escrigui”.
Totes les memòries que va explicar Amills “estan incloses dins la capsa dels coret on hi guarda amb amor les receptes de sa padrina o els cossiers, etc.” Acaba el pregó tot demanant als algaidins i algaidines que obrin les seves capses de memòria i s’atreveixin a dir a les persones estimades allò que mai s’havien atrevit i un Visca Algaida.
Redacció essaig.cat