El diumenge 5 de juliol de 2026 va tenir lloc ça inauguració del racó de la memòria amb un espai en el qual s’hi ubicà el Mural den Frau, cedida a l’Ajuntament per Pere Josep Pasqual Sureda. Aquest acte s’ha fet a proposta de la Comissió de Memòria Històrica d’Algaida.
La data elegida fou un dia després de què es complisin 5 anys del retorn de les restes de Pere Llull Fullana al poble després d’haver pogut identificar les seves restes al cementeri de Son Coletes a Manacor.
En els discursos insitutucionals, tan Margalida Puigserver en nom de la comissió de memòria democràtica, com la batlessa Margalida Fullana, han fet al·lusió al vessant personal com a familiars de victimes algaidines. Puigserver feu referència crítica que a l’acte no hi eren tots els regidors del municipi (en referència a l’absència dels representants de PP i Vox). Fullana explicà que la “la mort és irremeiable, però que l’oblit era una decisió. Algaida ha decidir recordar.
La memòria, ara: el Mural d’en Frau
Algaida ha anat construint, any rere any, els fonaments d’una memòria col·lectiva que el franquisme volgué destruir. La Pedra de la Memòria instal·lada el 17 de setembre de 2018 davant l’Ajuntament, en homenatge a Pere Llull Fullana, fou un primer gest visible. L’acte de reconeixement del 4 de juliol de 2021, quan les seves restes tornaren al poble, i el nomenament de Fill Il·lustre el 2022, en foren la culminació simbòlica.
Ara la Comissió de Memòria Històrica d’Algaida impulsa un nou pas: la inauguració del Mural d’en Frau, obra de l’artista Pere Josep, que l’ha cedida a l’Ajuntament d’Algaida com a homenatge col·lectiu a les víctimes de la repressió al municipi. El mural no és una llista de noms, sinó una obra viva que vol convertir l’espai públic en un lloc de memòria activa, accessible a tothom.
L’acte va concloure amb l’espectacle poètic a càrrec del grup porrerenc Tallats de Lluna, i adaptat parcialment a la realitat històrica algaidina. Seguidament es dipositaren clavells vermells damunt la placa inaugurada per part del públic assistent que es va mostrar molt emocionat.
Els algaidins que el franquisme
volgué esborrar
La repressió franquista a Mallorca i Algaida va actuar en diverses onades i formes: execucions extrajudicials immediates (1936), consells de guerra amb garanties nul·les (des d’octubre del 36), depuracions de funcionaris, batallons de treballs forçats, la Llei de Responsabilitats Polítiques (1939) i l’exili interior. El règim no perseguia simplement enemics militars: perseguia mestres, regidors, sindicalistes, membres d’associacions culturals i qualsevol persona que hagués donat suport a la legalitat republicana.
Morts, condemnats a treballs forçats, suïcidis, funcionaris depurats i veïns multats: la repressió del cop d’estat de 1936 va deixar una empremta inesborrable al municipi.
Recuperam els seus noms: Llorenç Antich Fiol, Joan Bibiloni Capellà, Rafel Clar Amengual, Felip Fontirroig Jaume, Joan Sixte Martí Galià i Lleonart, Rafael Ramón José Gamero Ginata, Jaume Janer Coll, Sebastià Jaume Blascos, Miquel Jaume Fullana, Antoni Jordà Oliver, Antoni Llull Fullana, Pere Llull Fullana, Pere Llull Mudoy, Joan Mesquida Plovins, Miquel Mulet Pou, Miquel Noguera Rigo, Miquel Oliver Mir, Joan Oliver Santmartí, Bartomeu Sastre Garcies, Antoni Trobat Oliver.
El 19 de juliol de 1936, quan els militars colpistes prengueren el control de Mallorca sense trobar pràcticament resistència, Algaida ja tenia redactades les llistes dels qui haurien de pagar. En menys de quatre setmanes, nou veïns del poble eren conduïts de nit a Son Coletes, a Manacor, on serien afusellats. Entre ells, el batle Pere Llull Fullana, el seu pare i el seu germà (els tirons). La repressió no seria un episodi espontani: responia, com demostrà l’historiador Tomeu Garí en la seva tesi doctoral, a una estratègia dissenyada des del mes d’abril de 1936 pel general Emilio Mola amb l’objectiu de paralitzar qualsevol resistència republicana.
Algaida no va ser una excepció, sinó el reflex d’un patró que es repetí arreu de l’illa. Les víctimes no eren criminals: eren regidors municipals, mestres d’escola, membres de sindicats obrers, afiliats a partits d’esquerra o simples simpatitzants de la legalitat republicana. Homes i dones que no eren simplement derrotats en una guerra civil, sinó objecte d’una voluntat d’aniquilació.
Els morts: nou algaidins a Son Coletes
La nit del 16 al 17 d’agost de 1936, nou algaidins foren traslladats a la fossa de Son Coletes. El principal era Pere Llull Fullana (Algaida, 1908), batle republicà del municipi per Esquerra Republicana Balear des del 25 de juny de 1936. Tenia vint-i-vuit anys. El darrer document que signà com a primera autoritat local fou un ordre a la fàbrica d’electricitat del poble perquè no tallés el subministrament, per poder mantenir les comunicacions amb el Govern. No havia fet res il·legal. Quan el seu amic Pere Capellà l’avisà que anaven per ell i l’instà a fugir, Pere Llull li contestà que mai no havia fet res mal fet i que no tenia per què amagar-se. El detingueren el 16 d’agost a la Casa de la Vila.
Amb ell foren assassinats el seu pare, Pere Llull Mudoy, i el seu germà Antoni Llull Fullana, de quaranta anys. A les Balears, el Govern ha digitalitzat més de 295.000 documents de causes judicials franquistes corresponents a 2.761 processos oberts entre el juliol de 1936 i el maig de 1939, que afecten un total de 4.653 persones encausades. Cap d’elles, en el cas d’aquests tres algaidins, tingué cap garantia judicial real.
Fou el tercer Pla de Fosses del Govern balear —les excavacions de l’empresa ATICS el 2020— el que permeté localitzar les seves restes a la fossa número 2 de Son Coletes. Les proves d’ADN i l’estudi antropològic confirmaren la identificació el 4 de juliol de 2021. El seu cadàver presentava un tret al dit i un o dos al cap. El juliol del mateix any les restes foren traslladades al cementiri d’Algaida, on avui descansen al costat de la seva mare Margalida i la seva germana Maria, les dues dones que mai no deixaren de parlar dels seus homes ni de plantar cara als falangistes del poble. El 26 de juny de 2022 el ple de l’Ajuntament d’Algaida nomenà Pere Llull Fullana Fill Il·lustre del municipi.
La repressió no s’acabava amb els morts: s’allargava sobre els vius, sobre els fills, sobre les vídues, com un càstig col·lectiu que pretenia fer oblidar. També d’aquells algaidins i les seves families que, aprofitant els desastres de la guerra foren repressaliats a causa de venjances personals, sota l’argument de pertànyer o simpatitzar amb socialistes o republicans.
Els condemnats: presó i treballs forçats
Pere Capellà i Roca (Algaida, 1907 – Palma, 1954), mestre, dramaturg i poeta, és el cas més conegut dels algaidins que sobrevisqueren la repressió però en pagaren un preu altíssim. Cap d’Esquerra Republicana Balear a Algaida, la insurrecció el sorprengué de vacances al poble. Aconseguí escapar en barca cap a Menorca i d’allà a Barcelona, on s’allistà a l’exèrcit republicà i lluità al Front de Madrid, on assolí el grau de comandant d’artilleria. La caiguda de Madrid el 28 de març de 1939 significà el seu empresonament a la presó d’Alcalá de Henares, on compartí cel·la amb el mestre Joan Galià, també algaidí.
El 3 d’abril de 1940 li comunicaren la sentència del consell de guerra: vint anys de presó. En quedà en llibertat condicional al cap de quatre anys, el 1943. Però la repressió no s’acabà aquí. Quan volgué tornar al seu poble, les autoritats franquistes d’Algaida es negaren a avalar-lo: cap algaidí amb poder no estava disposat a signar. Fou el consistori de Montuïri qui l’acollí, i allà s’instal·là amb la seva parella, Maria Fornés. Li prengueren la plaça de mestre i durant anys es guanyà la vida com a cambrer de cabaret, comerciant de contraban, botiguer, professor particular i fabricant de fideus. Detingut novament al fort de les Illetes per no haver-se presentat a files de l’exèrcit nacional, la seva vida fou un llarg itinerari de supervivència i resistència cultural, fins a la mort prematura el 1954, als quaranta-set anys.
Capellà fou l’algaidí que deixà escrit el que molts d’altres callaren. Des de les pàgines del diari Baleares, amb el pseudònim de Mingo Revulgo, i des dels escenaris del Teatre Principal, convertí la ironia en l’única llengua que el règim no sabia censurar del tot.
A la presó d’Alcalá de Henares, Capellà compartí la seva sort amb Joan Galià, mestre d’escola d’Algaida, que seria depurat.
Els suïcidis: el terror que mata per endavant
Una de les formes més silenciades de la repressió franquista fou la dels suïcidis induïts pel terror. Alguns algaidins, davant la certesa que serien detinguts i assassinats, triaren la mort per mà pròpia. No consta documentalment el nombre exacte de casos al municipi, però la investigació de Rafel Antich Servera en el seu llibre Memòria als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la Guerra Civil de 1936 recull testimonis d’aquesta tragèdia invisible.
És el cas de Joan Galià. El 29 d’abril de 1940 el seu pare —que vivia amb ell— morí d’una hemorràgia cerebral. Aquest fet, afegit a la desesperació de veure que es moria —literalment— de fam, va fer que decidís llevar-se la vida, i es va penjar del respatler del llit.
El fenomen no era exclusiu d’Algaida: arreu de Mallorca, homes que sabien que els cercaven optaren per anticipar-se a la violència dels falangistes. La desesperació derivada del terror, l’aïllament i la pèrdua de tot futur possible els empenyia a un acte que el règim no podia ni reconèixer ni catalogar, perquè no el podia controlar.
Els funcionaris depurats i els multats
La repressió franquista tenia diverses capes. Més enllà dels afusellaments i les condemnes a presó, el règim posà en marxa mecanismes sistemàtics per eliminar els republicans de la vida pública i econòmica. La depuració de funcionaris afectà mestres, secretaris municipals, empleats de l’administració i qualsevol treballador públic sospitós de simpatitzar amb la República. Molts foren expulsats dels seus llocs, traslladats forçosament o inhabitats per exercir la seva professió.
Paral·lelament, la Ley de Responsabilidades Políticas de febrer de 1939 convertí la simple militància republicana, la participació en sindicats o l’adhesió al Front Popular en un delicte econòmic. Molts algaidins foren multats amb quantitats que suposaven la ruïna familiar, una forma de repressió silenciosa però devastadora que condemnava els perdedors a la misèria material com a càstig addicional per les seves conviccions.
La depuració del magisteri republicà fou sistemàtica a tota Mallorca: professors i mestres eren objecte preferent de la persecució franquista, perquè el règim volia controlar qui i com educava les generacions futures.
El mestre algaidí, Joan Galià va quedar durant la guerra a Barcelona i un cop acabada, tornà a Algaida per fer-se carrec de la seva plaça de mestre, però, com que a més de ser antifeixista havia tingut molts enfrontaments amb els falangistes algaidins, aquests aconseguiren que li negassin la feina, amb la qual cosa fou un de tants dels mestres represaliats.
La memòria és un deute amb els repressaliats
La memòria no és nostàlgia. És la condició perquè la injustícia no es repeteixi. Cada nom recuperat, cada testimoni recollit, cada pedra posada en homenatge a qui va defensar la democràcia amb la seva vida, és un acte de resistència contra l’oblit. Algaida té el deure i el privilegi de ser un dels pobles que no ha renunciat a saber qui eren els seus i per quins valors moriren.
A tots ells, a les famílies que els enyoraren en silenci, a les mares que no els pogueren enterrar en terra sagrada i a les filles que els portaren flors d’amagat: gràcies per no deixar que s’esborrassin.
Redacció essaig.cat
