L’infern de Joan de can Puig, una història que no s’hauria de repetir

Ahir horabaixa a les 19 hores els companys de Titoieta Ràdio varen organitzar una xerrada per explicar la història d’un algaidí que va viure al camp de concentració de Buchenwald. L’encarregat de fer-ho serà el seu fill Michel Llompart en una trobada ben emotiva i en un auditori del casal Pere Capellà ben ple

La introducció de l’acte anà càrrec de dos dels seus nebots. Andreu Oliver qui va explicar que després de sentir aquesta xerrada a Palma va pensar que l’havia d’explicar a Algaida perquè tothom havia de conèixer aquesta història. Maria Antònia Mulet, qui va intervenir com a neboda del conferenciant i no com a batlessa, en una emocionada intervenció va aportar els textos de dues cartes que va rebre la seva família procedent de França i va establir un paral·lelisme entre la situació dels camps de concentració i extermini i la que viuen en aquests moments els refugiats sirians a l’espera d’entrar a Europa per tenir una vida millor.

Michel Llompart va agrair la intervenció dels seus dos nebots i va tenir un record molt especial per «aquesta persona que falta avui, el meu amic Pere Mulet». Aquestes històries i altres com aquestes són les que fa poc més d’un any Michel es va decidir a explicar al col·legi Pare Bartomeu Pou.

Joan Llompart Garau (Algaida, 1903 – Anemasse 1980), de Can Puig, era el germà gran d’una família de pagesos algaidins i a 16 anys cansat de les penúries del camp mallorquí, i possiblement per les seves relacions amb Sóller, va decidir d’emigrar a França on s’hi acabaria casant. La seva mare Margalida Garau Pujol li va donar dos consells «No te fiquis en política» i «no vagis amb dones que fumen», però segons el seu fill, no en va fer cas de cap dels dos. Allí va passar per diferents llocs i treballs fins que va recalar a Annemasse, a l’Alta Saboia. Allà es va instal·lar al capdavant d’una botiga de fruites i verdures. Segons explicà Michel Llompart «Va ser a finals de l’any 1939 quan uns amics li varen demanar ajuda per a les guerrilles del bosc, una mena de maquis, que combatien l’invasor». Joan s’havia integrat en el poble i no s’ho va pensar dues vegades a col·laborar.

Al mes de maig de 1944 el van delatar a la Gestapo, el van detenir «se’l van endur a l’estació i el seu destí va ser el camp de d’extermini o de mort de Buchenwald». El camp de Buchenwald estava ubicat a a nou quilòmetres de Weimar dins Alemanya, el poble de l’escriptor Goethe. El nombre de víctimes, provocades per les malalties, la mala sanitat, els treballs forçats, la tortura, els experiments mèdics i els afusellaments s’estima en unes 56 000, entre elles 11.000 jueus, si bé el número total d’empressonats arribarien als 240.000.

Allò viscut per Joan de can Puig allà dins és molt difícil d’imaginar. Michel Llompart va explicar, amb una extraordinària enteresa, algunes de les penúries que passaren els reclusos d’aquell camp d’extermini, entre els quals a més de Joan Llompart hi havia el polític espanyol Jorge Semprún. També va explicar el significat dels colors dels triangles, de les lletres que tenien i afegí que per intentar sobreviure «mon pare va aprendre a dir molt ràpidament el seu número de reclús en alemanya».

A l’entrada de Buchenwald es podia llegir: Recht oder Unrecht, Mein Vaterland, és a dir: «amb raó o sense, el meu país». També: Jedem das seine, és a dir: «a cadascú el que li pertoca». Com la resta de camps, era voltat de filferrades elèctriques i també tenia els seus barracons. Més tard s’hi instal·laren els forns crematoris. Quan arribava un nou carregament de presoners, els nazis els rebien amb aquestes paraules:

«Aquí no teniu ni honor ni valor. No hi teniu cap dret. El vostre destí és ésser esclaus. Amén!»

Després de la guerra, i malgrat que en Michel va venir a viure a Algaida, el seu pare Joan Llompart va decidir de quedar a viure a Anemasse, si bé feia visites a la seva família d’Algaida. A poc a poc, Michel Llompart va començar a conèixer la història del seu pare a mesura que creixia. Joan, al costat dels seus amics, eren tractats com herois. «El món era conscient que aquesta gent havia salvat el país».

En Joan de Can Puig va morir a Anamasse el novembre de 1980. En els dies anteriors a la seva mort, en Michel va assitir a l’hospital on estava on la directora del cenmtre hospitalari li va dir que el vespre no s’hi podia quedar però que en paraules d’en Michel li va reconèixer que en Joan, el seu pare, havia estat una gran persona, ja que quan deixava el mercat recollia tots els aliments que podia i els duia a l’hospital per veure si se’n podien aprofitar.

En el seu funeral es va llegir un reconeixement públic que ahir horabaixa els assistents, juntament amb un conjunt de fotografies corresponents a l’àlbum familiar, varen poder escoltar traduïts al català.

En el col·loqui posterior i amb els sentiments a flor de pell i els ulls plorosos de bona part del públic, en Pep Manila va fer un reconeixement a la història que havia contat en Michel i Joan Oliver Torres va demanar a Michel si creia que havia valgut la pena viure després del gran sacrifici que havia viscut en Joan de Can Puig. Michel Llompart no dubtà en la resposta recordant que si que havia valgut la pena i va dir que ell havia estat capaç de «capgirar els sentiments de ràbia i convertir-los en orgull (per son pare)»

La xerrada va concloure amb un missatge ple d’esperança per part d’en Michel «Aquesta història que no s’hauria de repetir i que mai més hauria d’haver-hi més guerres al món, i que ens obliga a viure la vida el millor possible, i a no deixar de lluitar per la llibertat, la justícia i la dignitat humana i poder deixar als nostres descendents un món millor»

Els companys de Titoieta Ràdio varen enregistrar la conferència que podeu escolar en el seu podcast.

Redacció essaig.cat