El Govern central declararà l’estat d’alarma per frenar el coronavirus. Què suposa? T’ho explicam
El consell de ministres decretarà demà dissabte l’estat d’alarma durant quinze dies, fins el 29 de març, per frenar els contagis per coronavirus. Així ho ha anunciat el president espanyol, Pedro Sánchez, en una declaració institucional des de la Moncloa, tot i que no ha donat detalls en com es desenvoluparà ni com limitarà el moviments. Espanya suma ja més de 4.000 contagis i la Moncloa calcula arribar als 10.000 la setmana que ve. Sánchez ha anunciat la “mobilització de tots els recursos de l’Estat per protegir millor la salut dels ciutadans”.
Es mobilitzaran també recursos militars per a la “protecció” de ciutadans i respondre a “l’emergència social i econòmica” amb la “màxima agilitat i contundència”. “Volem la màxima coordinació de recursos” amb totes les administracions per a un “millor funcionament”, ha assenyalat.
Què implica la declaració de l’estat d’alarma?
La Constitució conté un mecanisme que es podria aplicar per suspendre temporalment la llibertat de moviment de tota la població: l’estat d’alarma.
L’article 116 de la Constitució permet que s’apliqui en situacions excepcionals com crisis sanitàries, desastres naturals, catàstrofes o paralització de serveis bàsics. És l’executiu central qui l’aprova per decret al Consell de Ministres amb una validesa màxima de 15 dies. L’estat d’alarma, ha explicat Sánchez, s’aplicarà de moment durant aquest espai temporal. Si després es requereix pròrroga, hauria de sol·licitar autorització obligatòria a al Congrés dels Diputats, que sotmetria al ple la decisió i que previsiblement comptaria amb el suport del PP.
L’estat d’alarma només s’ha aplicat un cop a Espanya des de la Transició. Va ser el 2010, al final del mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, durant la crisi dels controladors aeris.
Aquesta mesura és la més lleu de les tres situacions que preveu la carta magna en cas d’alteracions de la normalitat (les altres són l’estat d’excepció i el de setge). La llei que en regula l’aplicació recull que és l’opció adequada en cas de crisis sanitàries, com epidèmies, però també és la que escau si hi ha un desastre natural, si la població està desproveïda de productes de primera necessitat o si els serveis públics no es poden brindar.
L’ha d’aprovar el consell de ministres amb un decret, i la seva aplicació no pot durar més de quinze dies, tot i que el Congrés pot prorrogar-lo. Segons l’article 11 de la llei orgànica d’estats d’alarma, excepció i lloc, de 1981, l’Executiu, mitjançant el decret, podrà:
- limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats, o condicionar-les a l’acompliment de certs requisits;
- practicar requises temporals de tot tipus de béns i imposar prestacions personals obligatòries;
- intervenir i ocupar transitòriament indústries, fàbriques, tallers o explotacions de qualsevol naturalesa;
- limitar o racionar l’ús de serveis o el consum d’articles de primera necessitat,
- impartir ordres per assegurar el proveïment de mercats.
Amb la declaració de l’estat d’alarma totes les autoritats civils de l’Administració d’un territori en concret (o tota Espanya), les policies autonòmiques i locals i els altres funcionaris queden sota les ordres de govern Espanyol, que pot ordenar-serveis extraordinaris per la seva durada i naturalesa.
Redacció essaig.cat.
